InternacionalCulturaSocietatPoliticaTecnologiaMedi ambient
logo
Connectats: 62
Raconaires: 25
Anònims: 37

11674 raconaires
Barra temes
Barra de temes
peu_caixa

Fòrums - Actualitat

avatar
Llegiu-ho. Fa pensar...
  per Xin Xic Divendres, 5 de maig de 2006 a les 8:11
Vull Tota la Terra Més el 5%

En Fabià s'entusiasmava mentre assajava un cop més el discurs per a la munió que presentaria l'endemà. Sempre havia desitjat prestigi i poder, i ara els seus somnis es farien realitat. Ell era un artesà que treballava amb or i plata, fent ornament i joieria, però estava descontent per haver de treballar per a viure. Necessitava quelcom que l'entusiasmés, un desafiament, i el seu pla estava a punt de començar.


Durant generacions la gent va utilitzar el sistema de permuta. Una persona mantenia la seva família proporcionant-los-hi totes les seves necessitats o bé s'especialitzava en un comerç en particular. El bens excedents de la seva pròpia producció els intercanviava o pels excedents dels altres.

Un dia al mercat sempre havia estat sorollós i polsegós, tanmateix a la gent els agradava el soroll i les salutacions, i fruïa especialment de la companyonia. Solia ser un lloc feliç, però ara hi havia massa gent, massa gent discutint. No quedava temps per xerrar -- calia un sistema millor.


Generalment, la gent havia sigut feliç, i fruí dels fruits del seu treball.

En cada comunitat un govern simple s'havia format per assegurar-se que les llibertats i els drets de cada persona fossin protegits i que no es forcés a cap persona a fer qualsevol cosa contra la seva voluntat per cap altra persona, o grup de persones.

Aquest era l'únic propòsit del govern i cada governador era recolzat voluntàriament per la comunitat local que l'escollí.


Tanmateix, el dia del mercat era un problema que no podien solucionar. Valia un ganivet una o fues cistelles de blat de moro? Valia una vaca més que un carro? etc... A ningú se li ocorria un sistema millor.

En Fabià havia anunciat, "tinc la solució als nostres problemes de permuta, i convido a tothom a una reunió publica per demà".

A l'endemà sobre un escenari en la plaça de la ciutat, en Fabià va explicar el nou sistema que l'anomenà "diner". La idea sonava bé. "com començarem?" va preguntar la gent.


"L'or que utilitzo en els ornament i la joieria és un metall excel·lent. No es desllueix ni es rovella durarà molts anys. Fondré una mica del meu or en monedes i anomenarem a cada moneda "un dolar".

Va explicar com treballarien els valors, i que aquell "diner" seria realment el mitjà per al bescanvi -- un sistema molt millor que la permuta.

Un dels governadors va preguntar, "algunes persones poden trobar or i fer-se les monedes", digué.

"Això seria del més injust", en Fabià tenia preparada la resposta. "Només les monedes aprovades pel govern poder utilitzar-se, i hi tindran estampada una marca especial". Això semblava raonable i fou proposat que se li donés a cada home un nombre igual de monedes. "Només jo en mereixo la majoria", digué el fabricant de veles. "Tots utilitzen les meves veles". "No", digué el granger, "sense aliment aquí no hi ha vida, nosaltres hem de tenir la major quantitat de monedes". I la discussió continuava.

En Fabià els va deixar discutir una estona i finalment digué, "donat que cap de vostès arribarà a un acord, els suggereixo que cadascú obtingui de mi la quantitat que vulgui. No hi haurà cap límit, excepte de la seva capacitat per retornar-les". Quant més diners algú obté, més ha de retornar al cap de l'any. "I que li haurem de pagar?" va preguntar la gent a en Fabià.

"Donat que estic proporcionant un servei, és a dir, la font dels diners, em donen dret al pagament pel meu treball. Diguem que per cada 100 monedes que vostès obtinguin, me'n retornen 105 per cada any que vostès mantinguin el deute. Els 5 seran el meu pagament, i anomenaré aquest pagament, "interès".

No semblava que hi hagués cap altra manera, i a més, el 5% semblava poca quantitat en un any. "Tornin el pròxim divendres i començarem".

En Fabià no va perdre ni un minut i va fer monedes nit i dia, i al final de la setmana ja estava a punt. La gent feu cua per entrar a la seva tenda, i després de que les monedes fossin examinades i aprovades pels governadors el sistema va començar. La majoria varen demanar poques monedes i anaren a provar el nou sistema.


Trobaren que el diner era meravellós, i aviat ho valoraren tot en monedes o dolars d'or. El valor que varen posar a cada cosa s'anomenà "preu" i el preu depenia principalment de la quantitat de treball que requeria per a produir el bé. Si calia molta feina el preu era alt, però si es feia amb poc esforç el preu era baix.


En una ciutat hi vivia l'Alex, que era l'únic rellotger. Els seus preus eren alts perquè els clients estaven delerosos de pagar per aconseguir un dels seus rellotges.

Llavors un altre home va començar a fer rellotges i els oferia a un preu més baix per aconseguir vendes. L'Alex va veure's forçat a baixar els seus preus, i llavors tots els preus van caure, de forma que forma que ambdós s'esforçaven en oferir la millor qualitat al preu més baix. Això era lliure competència genuïna.


Passava el mateix amb els constructors, els operadors de transport, granger, de fet, arreu. Els clients escollien sempre el que creien que era el millor tracte -- tenien llibertat d'elecció. No hi havia protecció artificial tal com llicències o tarifes per evitar que la gent entrés en el negoci. L'estàndard de vida es va elevar, i al cap de poc temps la gent es preguntava com s'ho havien fet fins llavors sense "diners".

Al cap de l'any. en Fabià sortí de la seva tenda i va visitar a tota la gent que li devia monedes. Alguns tenien més del que havien demanat, però això significava que altres en tenien menys, ja que només hi havia un cert nombre de monedes distribuïdes des del principi. Els que tenien més del que demanaren retornaren el demanat més els 5 addicionals per cada 100, però un cop tornades les seves monedes, varen haver de demanar-ne altre cop per poder continuar.


Els altres descobriren per primera vegada que tenien un deute. Abans de deixar-los més diners, en Fabià va fer una hipoteca sobre alguns dels seus actius, i cadascú va tornar a sortir per intentar aconseguir aquells 5 monedes extra que sempre semblaven tant difícils de trobar.

Ningú se'n va adonar que tot junt, el país mai podria sortir del seu deute fins que retornessin totes les monedes, però encara que es retornessin tots les monedes sempre hi havia aquells 5 addicionals per cada 100 que mai s'havien posat en circulació. Ningú a part d'en Fabià podia veure que era impossible pagar l'interès -- el diner addicional mai s'havia posat en circulació, així a algú sempre n'hi faltaria.

Era cert que en Fabià gastava algunes monedes, però per si mateix, no podia gastar tant com el 5% de l'economia total del país. Hi havia milers de persones i en Fabià només n'era un. Per altra banda, seguia essent un orfebre vivint una vida confortable.

A la part posterior de la seva tenda en Fabià va fer una caixa forta i la gent va trobar adient deixar algunes de les seves monedes allí com a dipòsit de seguretat. Cobrava un petit honorari depenent de la quantitat de diner, i la quantitat de temps que hi romania. I li donava a l'amo de les monedes un rebut per a cada dipòsit.


Quan una persona anava a fer les compres normalment no duia massa monedes d'or. La persona li donava al comerciant un dels rebuts d'en Fabià, d'acord amb el valor de les mercaderies que volia comprar.


Els comerciant reconeixien el rebut com a genuí i l'acceptaven amb la idea de dur-lo després davant en Fabià i recollir la quantitat apropiada de monedes. Els rebuts van passar de mà en mà en comptes de transferir l'or en si mateix. La gent tenia completa confiança en els "rebuts" -- i els acceptaven com si fossin monedes d'or.

Al cap de poc temps, en Fabià s'adonà que era prou estrany trobar a alguna persona que li demanés realment les seves monedes d'or.

Va pensar: "estic en possessió de tot aquest or i he de continuar treballant dur com a artesà. No té cap sentit. Hi ha dotzenes de persones que estarien contentes de pagar-me l'interès per utilitzar aquest or, que estava dipositat allí i que els seus propietaris pocs cops reclamaven.

Certament, l'or no és meu -- però el tinc jo, que és el que importa. Ja no necessito fer més monedes per deixar, puc utilitzar algunes de les monedes emmagatzemades a la caixa forta".

Al principi anava amb molt de compte, deixant només unes quantes monedes cada cop, i només quan tenia molta seguretat que li serien retornades. Però gradualment va agafar confiança, i va deixar quantitats més grans.

Un dia, se li va demanar un préstec molt gran. En Fabià suggerí, "en comptes de dur totes aquestes monedes poder fer un dipòsit al seu nom, i llavors li donaré varis rebuts amb el valor de les monedes". El prestatari hi estigué d'acord, i se n'anà amb un farcell de rebuts. Havia aconseguir un préstec, tanmateix l'or romania en la caixa forta d'en Fabià. Un cop el client fou fora, en Fabià feu un somriure. Podia tenir el tortell i a més podia menjar-se'l. Podia "prestar" l'or i mantenir-lo en possessió.

Els amics, els estrangers i fins i tot les enemics van necessitar fons per a realitzar els seus negocis -- i sempre que poguessin assegurar la seva devolució, podien demanar en préstec el que necessitessin. Simplement escrivint rebuts en Fabià podia "prestar" tants diners com varies vegades el vaor de l'or de la seva caixa forta, i ni tant sols era el propietari d'aquest. No podia passar res sempre que que els veritables propietaris no demanessin el seu or i la confiança de la gent es mantingués.

Ell mantenia un llibre mostrant els dèbit i el crèdit de cada persona. De fet, el negoci dels préstecs demostrava ser molt lucratiu.


La seva posició social dins la comunitat augmentava casi tan ràpidament com la seva riquesa. S'estava convertint en un home d'importància, i demanava respecte. En matèries de finances, la seva paraula era com quelcom sagrat.

Els orfebres d'altres ciutats van encuriosir-se sobre les seves activitats i un dia varen trucar-lo per a veure'l. Els va dir que era el que feia, però va vigilar molt en remarcar la necessitat de mantenir el secret.


Si el seu pla fos revelat, l'esquema fallaria, així que van posar-se d'acord per formar una aliança secreta.

Cadascú va tornar a la seva ciutat i va començar a operar com els havia explicat en Fabià.

La gent ara acceptava els rebuts com quelcom tan bo com l'or en si mateix, i molts rebuts foren dipositats per mantenir-los segurs d'igual manera que les monedes. Quan un comerciant volia pagar a algú altre mercaderies, simplement escrivia una nota curta dirigida a en Fabià en la que li demanava transferir els diners del seu compte al del l'altre comerciant. A en Fabià només necessitava uns minuts per ajustar els números en el llibre.

Aquest nou sistema va fer-se popular, i les notes amb la ordre de transferència es varen anomenar "xecs".

Una nit cap al tard, els orfebres varen fer una altra reunió secreta i en Fabià els va revelar un nou pla. Varen convocar per l'endemà una reunió amb tots els governadors, i en Fabià comença: "els rebuts que nosaltres emetem han arribat a ser molt populars. Sense cap dubte, la majoria de vostès els està utilitzant i els troben molt adequats". Els governadors hi estigueren d'acord, però es preguntaven quin era el problema. "Doncs bé", va continuar en Fabià, "alguns rebuts s'estan copiant per falsificadors. Hi això s'ha d'aturar".

Els governadors varen alarmar-se. "Què podem fer?" varen preguntar. En Fabià contestà, "el meu suggeriment és: primer de tot, fem que sigui tasca del govern imprimir noves notes en un paper especial amb dissenys enrevessats, i cada nota es firmarà pel governador principal. Les notes les anomenarem "bitllets". Els orfebres ja pagarem els costos d'impressió, doncs ens estalviarà molt del temps que passem escrivint els nostres rebuts". Els governadors raonaren, "Bé, la nostra tasca és protegir la gent contra els falsificadors i la seva proposta sembla realment bona". I decidiren imprimir els "bitllets".

"En segon lloc", digué en Fabià, "algunes persones han fet excavacions i estan fent les seves pròpies monedes d'or. Suggereixo que facin una LLEI, per a que qualsevol persona que trobi palletes d'or hagi d'entregar-les. Per descomptat, se li pagarà amb bitllets i monedes".


La idea sonava bé, i sense pensar-s'ho massa, imprimiren gran quantitat de flamants bitllets nous. Cada bitllet hi tenia un valor imprès -- 1$, 2$, 5$, 10$, ... Els petits costos d'impressió els varen pagar els orfebres.

Els bitllets eren molt més fàcils de transportar i ràpidament van ser acceptats per la gent. Encara que fossin populars, aquests bitllets eren utilitzats només en el 10% de les transaccions. Els registres mostraven que el sistema de xecs s'utilitzava en el 90% de tots els negocis.

La següent etapa del pla va començar. Fins llavors, la gent li pagava a en Fabià per guardar els seus diners. Per atraure més diners a la caixa forta, en Fabià va oferir pagar un 3% d'interès sobre els dipòsits.

La majoria de gent pensava que estava deixant aquells diners als deutors al 5% i el seu guany era del 2%, la diferència. A més, la gent no s'ho va preguntar massa, doncs obtenir el 3% era millor que estar pagant per dipositar els diners en un lloc segur.


La quantitat d'estalvis va créixer, i amb els diners addicionals a les arques, en Fabià podia deixar 200$, 300$, 400$ fins a 900$ per cada 100$ en bitllets i monedes que tingués en dipòsit. Havia d'anar amb compte de no excedir aquest factor de 9 a 1, doncs una de cada 10 persones li demanava retirar els seus diners. Si no hi havia prou diners disponibles quan algú li ho demanava, la gent hagués començat a sospitar, ja que les llibretes de dipòsit mostraven exactament el que hi tenien dipositat.

Més enllà d'això, sobre els 900$ que en Fabià havia deixat en préstec escrivint els xecs ell mateix, podia demanar fins 45$ d'interès, (45 = 5% de 900). Quan el préstec més els interessos es retornaven (945$), els 900$ es cancel·laven de la columna de dèbits i en Fabià es guardava els 45$ d'interès. Per tant, estava encantat de pagar 3$ d'interès sobre els 100$ dipositats originalment, els quals mai havien sortit de l'arca. Això significava, que per cada 100$ que mantenia en dipòsit, era possible obtenir un 42% de guanys, mentre la majoria de la gent pensava que només guanyava el 2%. Els altres orfebres estaven fent el mateix. Creaven diners del no res, només amb la seva firma en un xec, i a més li carregaven interès.

És cert, ells no feien bitllets, el Govern imprimia els bitlles i els hi entregava als orfebres per a distribuir-los. L'única despesa d'en Fabià era el petit cost d'impressió. No obstant això, ells estaven creant diner de "crèdit", que sortia del no res i li carregaven interessos a sobre. La majoria de la gent creia que en Fabià estava deixant els diners que algú més hi havia dipositat, però hi havia quelcom estrany: cap dipòsit minvava quan en Fabià entregava el préstec. Si tots haguessin volgut retirar els seus dipòsits alhora, el frau s'hagués descobert.

No hi havia problemes, si algú demanava un préstec en monedes o bitllets. En Fabià simplement li explicava al Govern que l'increment de la població i de la producció requeria més bitllets, i els obtenia a canvi d'un petit cost d'impressió.

Un dia, un home que acostumava a pensar molt fou a veure a en Fabià. "Aquesta càrrega d'interès està malament", li va dir. "Per cada 100$ que deixa, n'està demanant 105$ per retornar. Els 5$ de més no poden pagar-se mai, doncs no existeixen".

Molts grangers produeixen menjar, molts industrials produeixen bens i així ho fan la resta, però només vostè produeix diners. Suposo que només hi ha dos empresaris en tot el país, i que nosaltres donem feina a la resta de la població. Li demanem en préstec 100$ cadascú, paguem 90$ en salaris i despeses i ens quedem amb 10$ de guanys (el nostre salari). Això significa que el poder adquisitiu total de tota la població, és 90$ + 10$ multiplicat per dos, són 200$. Però, per pagar-li a vostè, nosaltres hem de vendre tota la nostra producció per $210. Si un de nosaltres té èxit i ven tot el que produeix per 105$, l'altre només pot esperar obtenir-ne 95$. (Si el poder adquisitiu total és 200$, i un dels empresaris ven 105$, només queda 95$ en mans de la gent per comprar-li a l'altre empresari). A més, part dels bens no poder vendre's, ja que no quedaria més diners en mans dels consumidors per comprar-los.

Venent per 95$, el segon empresari encara li deuria a vostè 10$ i només podrà pagar-li demanant-n'hi més en préstec. El sistema és impossible".

L'home va continuar, "Segurament vostè hauria d'emetre 105$, és a dir 100 per a mi i 5 per a que gasti vostè. D'aquesta manera hi hauria 105$ en circulació, i el deute podria pagar-se".


En Fabià va escoltar en silenci i en acabar digué, "L'Economia Financera és un tema molt profund, amic meu, calen molts anys d'estudi. Vostè ha de ser més eficient, incrementi la seva producció, baixi les seves despeses i converteixi's en un millor empresari. Sempre estaré disposat a ajudar-lo en aquests assumptes".

L'home va marxar sense estar-ne convençut. Hi havia quelcom malament en les operacions d'en Fabià, i s'havia adonat que la seva pregunta l'havia contestat amb evasives.

No obstant això, la majoria de la gent respectava la paraula d'en Fabià -- "Ell és l'expert, els altres han d'estar equivocats. Mirin com s'ha desenvolupat el país, com s'ha incrementat la nostra producció -- millor deixar que sigui ell qui manegi aquests temes".

Per pagar els interessos sobre els préstecs que havien demanat, els comerciant hagueren de pujar els preus. Els assalariats es van queixar que els sous eren molt baixos (al pujar els preus no podien comprar tants bens amb el seu salari). Els empresaris es negaven a pagar millors salaris, dient que estarien en fallida. Els grangers no podien obtenir preus justos per la seva producció. La gent es queixava que els aliments estaven molt cars.


I finalment algunes persones es declararen "en vaga", quelcom que mai se n'havia sentit a parlar. Altres havien arribat a la pobresa, i els seus amics i parents no tenien diners per ajudar-los. La majoria s'havia oblidat de la riquesa real del seu voltant -- les terres fèrtils, els grans boscos, els minerals i el bestiar. Només podien pensar en els diners, que sempre semblaven faltar. Però mai qüestionaven el sistema bancari. Ells creien que el govern ho gestionava.

Uns quants havien ajuntat els seus diners i varen formar companyies de préstecs o "companyies financeres". Podien oferir el 6% o més d'aquesta manera, que era millor que el 3% que pagava en Fabià, però només podien deixar en préstec els diners que tenien -- no tenien el poder de crear diners del no res simplement escrivint assentament comptables en un llibre.

Aquestes companyies financeres van preocupar a en Fabià i als seus amics. Així que ràpidament van formar les seves pròpies companyies. En la majoria dels casos, varen comprar les altres companyies abans que funcionessin. Al cap de poc temps, totes les companyies financeres els hi pertanyien o estaven controlades per ells.

La situació econòmica va empitjorar. Els assalariats estaven segurs que els patrons tenien molts guanys. Els patrons deien que els treballadors eren ganduls i no feien honestament el seu dia de feina, i tots culpaven a tots els altres. Els governants no van poder trobar una resposta, i a més, el problema immediat semblava ser combatre la pobresa creixent.

El govern va engegar llavors òrgans de beneficència i van fer lleis forçant a la gent a contribuir-hi. Això va fer enutjar a molta gent, que creien en la vella idea d'ajudar al veí voluntàriament.


"Aquestes lleis no són més que un robatori legalitzar. Treure-li alguna cosa a una persona contra la seva voluntat, més enllà del propòsit per al que s'utilitzarà, no és diferents de robar".

Però tothom se sentia indefens i tenia por d'anar a la presó si no pagava. Aquests òrgnas de beneficència varen alleujar en un principi, però al cap d'un temps el problema de la pobresa va agreujar-se de nou i es necessitaven més diners. El cost dels òrgans de beneficència va augmentar més i més i la mida del Govern va créixer.

La majoria dels governants eren homes sincers tractant de fer el millor possible. No els agradava demanar més diners al seu poble (augmentar els impostos) i finalment, no varen tenir cap altra opció que demanar diners a en Fabià i als seus amics. No tenien ni idea de com s'ho farien per retornar-lo. La situació empitjorava, els pares ja no podien pagar els mestres per als seus fills. No podien pagar els metges i les empreses de transport estaven entrant en fallida.

Un per un, el govern va veure's forçat a responsabilitzar-se d'oferir aquests serveis pel seu compte. Els mestres, metges i molts altres van convertir-se en servidors públics.

Molts pocs estaven satisfets de la seva feina al Govern. Rebien un salari raonable, però van perdre la seva identitat. Van convertir-se en petits engranatges d'una maquinaria immensa.

No hi havia espai per a la iniciativa personal, molt poc reconeixement de l'esforç, els seus ingressos eren fixos i només s'ascendia quan un superior es retirava o moria.

Desesperats, els governants van decidir demanar consell a en Fabià. El consideraven molt savi i semblava que sabia com resoldre assumptes de diners. En Fabià els va escoltar com explicaven els seus problemes i finalment va respondre, "Molta gent no poden resoldre els seus problemes per si mateixos -- necessiten a algú que els hi ho faci. Segurament vostès estaran d'acord que la majoria de la gent té dret a ser feliç i a ser proveïda amb el bàsic per a viure. Un de les nostres grans dites és "Tots els homes homes són iguals" -- No és cert ?"


Doncs bé, l'única manera de anivellar les coses es agafar l'excés de riquesa dels rics i donar-la als pobres. Introdueixin un sistema d'impostos. Quan més té un home, més ha de pagar. Recullin els impostos de cada persona segons la seva capacitat, i donin a cadascú segons les seves necessitats. Les escoles i els hospitals han de ser gratuïts per als que no poden permetre-s'ho".

Els va donar una llarga xerrada sobre grans ideals i va acabar dient: "Ah, per cert, no s'oblidin que em deuen diners". Han estat demanant en préstec fa molt de temps. El millor que puc fer per a ajudar-los, és, com a deferència a vostès, que només em paguin l'interès. Deixarem el capital com deute, només cal que paguin l'interès".

Sortiren, i sense analitzar massa les filosofies d'en Fabià, van introduir l'impost graduat sobre la renta -- quant més guanyi vostè, més alta es la seva fiscalitat. A ningú li va agradar això, però, o pagaven els impostos o se n'anaven a la presó.

Els nous impostos van forçar als comerciants al pujar els preus altra vegada. Els assalariats exigiren salaris més alts i això fou la causa que moltes empreses tanquessin, o que substituïssin homes per maquinaria. Això va ocasionar atur addicional i va forçar al govern a afegir més òrgans de beneficència i més assegurances d'atur.


Es van fixar tarifes i s'implementaren altres mecanismes de protecció per a resguardar algunes indústries i que es mantinguessin donant feina. Algunes persones es preguntaven si el propòsit de la producció era produir mercaderies o simplement proporcionar feina.

Mentre les coses anaven a pitjor, van intentar el control dels salaris, el control dels preus i tota classe de controls. El govern va intentar aconseguir més diners amb un impost a les vendes, aportacions patronals, aportacions salarials i tota classe d'impostos. Algú va observar que en el camí des de la collita del blat fins a la taula de les llars, hi havia prop de 50 impostos sobre el pa.

Els "experts" varen presentar-se i alguns foren escollits per a governar, però després de cada reunió anual apareixien sense solucions, a excepció de la noticia que els impostos havia de ser "reestructurats", però sempre, després de les reestructuracions la suma total d'impostos augmentava.

En Fabià va començar a exigir els pagaments dels interessos, i cada cop calia una porció més i més gran d'impostos per pagar-los.

Llavors va venir la política partidària -- la gent discutia sobre quin partit polític podria solucionar de millor manera els seus problemes. Discutiren sobre les personalitats, l'idealisme, els eslògans, tot excepte el problema real. Els consells s'afegien al problema.


En una ciutat l'interès del deute va excedir la quantitat d'impostos que es recaptaren en un any. A tot el país l'interès sense pagar va seguir pujant -- va carregar-se interès sobre l'interès sense pagar.

Gradualment, molta de la riquesa real del país fou comprada o controlada per en Fabià i els seus amics, i amb tot això va incrementar-se el control sobre la gent. No obstant això, el control encara no era total. Sabien que la situació seria segura fins que cada persona fos controlada.

La majoria de la gent que s'oposava al sistema era silenciada per pressió financera, o patia el ridícul públic. Per aconseguir això, en Fabià i els seus amics van comprar la majoria de diaris, televisions i les emissores de ràdio. I van seleccionar amb molta cura a la gent que les gestionaria. Moltes d'aquestes persones tenien un desig sincer de millorar el món, per mai se n'adonaren com n'eren utilitzats. Les seves solucions s'ocupaven sempre dels efectes del problema, mai de la seva causa.

Hi havia diferents diaris -- un per l'ala dreta, un per l'ala esquerra, un per als treballadors, un per als patrons, etc. No importava massa en quin es confiés, sempre que vostè no pensés en el problema real.


El pla d'en Fabià estava a punt d'arribar al seu zenit -- el país sencer li devia diners. Amb l'educació i els mitjans, tenia el control de les ments de la gent. Podien pensar i creure només el que ell volia que pensessin. Els mitjans fixaven els temes i els debats.

Una vegada que una persona té més diners dels que pot gastar per als seus plaers, que pot excitar-lo? Per aquells amb una mentalitat de classe dominant, la resposta és el poder -- poder pur i complet sobre els altres éssers humans. Van co·llocar idealistes en els mitjans de comunicació i en el govern, però els controladors reals que en Fabià buscava eren els que tenien mentalitat de classe dominant.

La majoria dels orfebres havien seguit aquest mateix camí. Coneixien la sensació de gran abundància, però ja no els satisfeia. Necessitaven desafiaments i emocions, i el poder sobre les masses es va convertir en el gran joc.

Va creure que eren superiors a la resta. "És el nostre dret i el nostre deure governar. Les masses no saben què és bo per a ells. Necessiten ser dirigits i organitzats. Governar és el nostre dret de naixement".

A través del país d'en Fabià i dels seus amics posseïen moltes oficines de préstecs. És cert que eren de propietat privada i de diversos amos. En teoria estaven en competència una amb altres, però en realitat treballaven junts. Després de persuadir alguns dels governadors, instal·laren una institució que anomenaren "La Reserva Central de Diner". Ni tan sols utilitzaren els seus propis diners per fer això -- van crear crèdit contra una part dels dipòsits de la gent.

Aquesta institució semblava regular la font dels diners i ser una institució pertanyent al govern, però de forma estranya, no es va permetre que cap governador o servidor públic ingressés a la Junta Directiva.


El govern va deixar de demanar en préstec directament a en Fabià, però va començar a utilitzar un sistema de Bons contra la Reserva Centra de Diner. La garantia oferta era el rèdit estimat dels impostos del següent any. Això estava en línia amb el pla d'en Fabià -- allunyar les sospites d'ell i dirigir l'atenció cap a una institució aparent del govern. Darrera de l'escena, ell encara en tenia el control.

Indirectament, en Fabià tenia tal control sobre el govern que ells estaven obligats a seguir les seves instruccions. Ell solia vanar-se: "deixeu-me controlar els diners d'una nació i no m'importa qui faci les lleis"
. No importava massa quin partit fos escollit per a governar. En Fabià tenia el control dels diners, la sang vital de la nació.

El govern va obtenir els diners, però el interès va ser carregat sempre en cada préstec. Cada cop es gastava més i més en òrgans de beneficència i en assegurances d'atur, i no va trigar massa abans que el govern trobés fins i tot difícil de pagar l'interès, sense parla del capital.

Però encara hi havia gent que es preguntava: "Els diners són un sistema fet pel l'home. Segurament pot ser ajustat per posar-lo al servei de la gent, i no que la gent estigui al servei dels diners". Però cada vegada hi havia menys persones que es feien aquesta pregunta i les seves veus van perdre's en la bogeria de cercar el diner inexistent per pagar l'interès.


Els governs varen canviar, el partits també, però les polítiques de base continuaven. Sense importar quin govern era al "poder", la meta final d'en Fabià s'acostava més i més cada any. Les polítiques de la gent no significaven res. La gent pagava impostos fins al límits, no podien pagar més. Madurava l'hora del moviment final d'en Fabià.

El 10% dels diners encara estaven en forma de bitllets i monedes. Això havia de suprimir-se sense aixecar sospites. Mentre la gent utilitzés l'efectiu, estaria lliure per comprar i vendre com volgués -- la gent encara tenia cert control sobre les seves pròpies vides.

Però no era sempre segur dur bitllets i monedes. Els xecs no eren acceptats fora del país, i per tant es va buscar un sistema més convincent. La seva organització li va donar a cadascú una targeta plàstica que mostrava el nom de la persona, la fotografia i un número d'identificació.

El qualsevol lloc on es presentés aquesta targeta, el comerciant trucava a l'ordinador central per controlar el crèdit. Si tenia crèdit, la persona podria comprar lo que desitgés; fins a certa quantitat.

Al principi, a la gent se li va permetre gastar una quantitat petita a crèdit, i si es pagava dins del mateix mes, no es cobrava cap interès. Això estava molt bé per l'assalariat, però que passaria amb els empresaris? A ells els calia intal·lar maquinaria, fabricar mercaderies, pagar salaris, etc... vendre totes les seves mercaderies i acabar de pagar el crèdit. Si sobrepassaven el mes, ho carregaven amb un 1,5% per cada més que es degués el deute. Això pujava a un 18% cada any.

Els empresaris no tenien cap més opció que afegir aquest 18% sobre el preu de venda. Però tots aquests diners o crèdit addicional (el 18%) no s'havia deixat en préstec a ningú (no estava en circulació). En tot el país els empresaris tenien la tasca impossible de pagar 118$ per cada 100$ que s'havien deixat en préstec -- però els 18$ addicionals mai s'havien creat en el sistema. No existien.

En Fabià i els seus amics augmentaren encara més la seva posició social. Eren mirats com pilars de respectabilitat. Les seves declaracions en finances i en economia eren acceptades amb convicció gairebé religiosa.

Sota la càrrega d'impostos cada cop més alts, moltes petits empreses s'ensorraren. Es necessitaven llicències especials per varies operacions, de forma que les empreses restants trobaven molt difícil participar-hi. En Fabià posseïa i controlava totes les grans companyies que tenien centenars de subsidiàries. Aquestes semblava que estaven en competència entre elles, tanmateix en Fabià les controlava totes. Eventualment, tots els altres competidors varen veure's forçats a tancar. Els plomers, fusters, electricistes i la majoria de les petites indústries tingueren la mateixa fi -- van ser cruspides per les gegantesques companyies d'en Fabià que tenien la protecció del govern.

En Fabià volia que les targetes de plàstic substituïssin als bitllets i les monedes. El seu pla era que quan tots els bitllets fossin retirats, només els negocis que utilitzessin el sistema de targeta contra l'ordinador central poguessin funcionar.

Ell va tenir en compte que eventualment algú perdria les seves targetes i li seria impossible comprar i vendre res fins que se'n comprovés la seva identitat. Així ell imposaria una llei, que li donaria el control total -- una llei que obligués a tothom a tenir el seu número d'identificació tatuat a la mà. El número seria visible només sota una llum especial, connectada a un ordinador. Cada ordinador estaria connectat a un gran ordinador central i així en Fabià podria saber tot de tots.


------------------------------------------------------

A propòsit, la terminologia utilitzada en el món financer per aquest sistema és "Encaixos Bancaris".

La història que has llegit és, per suposat, ficció. Però si la trobes preocupantment propera a la realitat i vols saber qui és en Fabià a la vida real, un bon punt de partida és un estudi de les activitats dels orfebres anglesos en els segles 16 i 17.

Per exemple, El Banc d'Anglaterra va començar el 1694. el Rei Guillem d'Orange estava en dificultats financeres a causa d'una guerra amb França. Els orfebres "li prestaren" 1,2 milions de lliures (una quantitat impressionant en aquells dies) amb certes condicions:

  1. El tipus d'interès seria del 8%. Cal recordar que la Carta Magna indicava que cobrar interessos era penat amb la mort.
  2. El rei havia de concedir als orfebres una carta per al Banc que els donava dret a emetre crèdit.


Abans d'això, les seves operacions d'emetre rebuts per més diners del que tenien en dipòsit eren totalment il·legals. La carta del rei ho feu legal.

El 1694 en William Patterson va obtindre la carta per a "El Banc d'Anglaterra".


© Larry Hanningan, Australia

http://www.relfe.com/plus_5_.html
Llindar: de 22 missatges
Mode:
fluxe
avatar
  per gatboigel 5 de maig de 2006 a les 10:42
  Boníssim, i explicat amb una claretat espatarrant.
fluxe
avatar
  per Pol Fontferradael 5 de maig de 2006 a les 11:17

Em recorda molt la teoria que planteja la película "El club de la lluita" on al final tot plegat és un projecte dell tarat aquell per a rebentar els ordinadors que mantenen les relacions de deute.
 
Segons la història aquesta dels diners, si en orígen el problema de tot plegat és el deute amb diner inexistent, en general hauriem de fer més cas d'en Tyler Durden.
 
jo trobo que ens hi hauriem de posar un cop haguem aconseguit la independència.
fluxe
avatar
  per Seleúcidael 5 de maig de 2006 a les 11:40
Molt bó, tot i que inicialment pintava com una "conte" de factura "alternativa-antiglobi", retrata molt tot l'engranatge on estem posats.

A més és de les histròries que m'agraden, no et marca una moralina sinó que ets tu que has de trobar-ne el final, ja que en aquest conte, nosaltres també en som actors.

Felicitats Xin Xic!
fluxe
avatar
  per CAT_freeel 5 de maig de 2006 a les 11:46
Genial, espero que faci pensar a molta gent
pixel fluxe
avatar
  per gatzara!!!el 5 de maig de 2006 a les 12:13
T'ho has llegit sencer sencer sencer??? 
pixel pixel fluxe
avatar
  per CAT_freeel 5 de maig de 2006 a les 12:28
Sí, m'ha costat però sí
pixel pixel pixel fluxe
avatar
  per Xin Xicel 5 de maig de 2006 a les 12:55
Més em va costar a mi traduir-ho.
pixel pixel pixel pixel fluxe
avatar
  per ALXel 5 de maig de 2006 a les 13:00
Doncs t'has deixat un notes a on hauria de posar bitllets pero esta molt be 

T'agradaria col.laborar a traduir coses? Envia'm un missatge intern
pixel pixel pixel pixel pixel fluxe
avatar
  per Xin Xicel 5 de maig de 2006 a les 13:06
Home,

Pensa que ho he traduït del castellà, doncs el meu nivell d'anglès està bé per traduir textos tècnics d'informàtica, doncs és del que he llegit més.

No em veig amb cor de traduir segons quines coses.

A més, ara mirant de traduir un Sistema Operatiu, i ja tinc prou feina.

Gracies per l'interès.
fluxe
avatar
  per enriquitoel 5 de maig de 2006 a les 12:09
Aquest text sembla retocat per alguna altra persona, diferent de l'autor, per afegir-hi retòrica anti-comunista.  Si us hi fixeu bé, en un monent confon deliberadament interessos i impostos, i ho fa servir com a pretext per parlar malament dels impostos.  A mi no m'enganyen.
pixel fluxe
avatar
  per Xin Xicel 5 de maig de 2006 a les 12:53
Home, no siguis així. El vaig traduir ahir al vespre, i ho vaig fer del castellà, doncs volia fer-ne via. Si em dius en quin punt hi ha un error ho comprovaré de la versió anglesa.

Ja sé que no ho faig massa bé, però la intenció era bona.

Viam si m'ajudes a trobar aquest error.
pixel pixel fluxe
avatar
  per enriquitoel 5 de maig de 2006 a les 12:56
No, no, si la teva traducció és molt bona!

Jo vull dir que al text original li trobo contradiccions.  Comença essent un discurs molt elegant per explicar l'absurditat del capitalisme, i cap al final té uns tocs de liberalisme que fan cagar.  Bé, és només aquella part que confon els impostos i els interessos, i ho posa tot al mateix sac.  Digues-me cascarràbies
pixel pixel pixel fluxe
avatar
  per Xin Xicel 5 de maig de 2006 a les 13:11
Ah!!!, em pensava que era una crítica. Va bé saber que ha estat un malentès.

Respecte al tema dels impostos i interessos, no hi veig cap problema. No veig que els critiqui pel fet d'existir. Només mostren una recança davant d'una cosa que no existia anteriorment. I pel fet que ningú sabia a que anirien destinats.

Bé, talment el que passa ara. Que tothom està d'acord a pagar impostos, però resulta que tenim autopistes de peatge.


Viam si acabo de traduir la resta de cites per completar el document i que el pengin en català.
pixel pixel pixel fluxe
avatar
  per radi2catel 21 de maig de 2006 a les 3:26
Potser l'autor era crític amb ambdós sistemes?
pixel pixel fluxe
avatar
  per pirineusel 5 de maig de 2006 a les 13:44
enhorabona haver-ho traduït :)

salut!
fluxe
avatar
  per Xin Xicel 5 de maig de 2006 a les 12:57
Jo el que he trobat més revelador o, millor dit, que encaixa amb les meves opinions, per no dir teories, és el fet que considero que la riquesa només és la natura. I la natura només cal conservar-la per poder-la fruir, i mai gastar-la doncs llavors deixa d'existir.

En el text deixa clar que la gent deixa de preocupar-se de la riquesa real per preocupar-se les diners.
fluxe
avatar
  per pirineusel 5 de maig de 2006 a les 13:45
i quina alternativa es planteja? cremem bancs i caixes i tornem a la permuta?

salut!
pixel fluxe
avatar
  per Xin Xicel 5 de maig de 2006 a les 15:28
El que crec que planteja és que la terra, els recursos naturals són realment la riquesa del poble.

No t'has fixat que el sector primari, agricultura, ramaderia, pesca, ... que són l'únic real cada cop és més mins i cal subvencionar-ho ?

T'has parat a pensar com pot ser que existeixin tants altres sectors que només fan que créixer i créixer sense aturador si al final la gent només ha de lluitar per alimentar-se, vestir i aixoplugar-se ?

Jo crec que tot això és quelcom artificial que ens ha dut el sistema econòmic.

Si puja l'IPC i els sous i els treballadors i ... D'on surten els diners? doncs a més gent treballant, a més preu, més caler calen per a que funcioni l'economia ? Qui decideix els diners que hi ha en circulació ?

Si a algú se li passa pel cap afegir més diners al mercat relaxarà la tensió doncs en farà falta menys, si en treu augmentarà la tensió doncs la gent haurà d'aconseguir el que fa falta.

Diuen que per a fer quelcom, cal: La feina per fer-ho, Els materials necessaris, Gent que ho faci, Els diners per a fer la feina. Si falta alguna d'aquestes coses no pot fer-se. Però si t'atures a pensar, i es pot fer la feina, hi ha els materials i gent disposada a fer-ho, només cal que creis els diners. És realment senzill.

fluxe
avatar
  per Observadorel 5 de maig de 2006 a les 13:56
MOLT BO!!


fluxe
avatar
  per NaskoVel 21 de maig de 2006 a les 0:52
Curradíssim.

fluxe
avatar
  per inconformista_sempreel 23 d'octubre de 2006 a les 17:48
Amunt!
fluxe
avatar
  per Xin Xicel 23 d'octubre de 2006 a les 18:45
Que això és del Maig. No siguis bèstia.

Per cert, ja he descobert com funciona el mecanisme de crear diner.
I és un mètode molt natural i gens traumàtic.

El problema és que el diner no és pot eliminar, i això causa molts problemes.
Si us interessa en podem parlar.

respondre   
Pàgines:
peu_caixa
peu_caixa


[Ajuda
peu_caixa



















Vols anunciar-te a
Racó Català?
caixa_petita
caixa_petita
Novembre - 2006
DL DT DC DJ DV DS DG
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      
         Música
         Cultura
         Política
         Altres
         Més d'un acte
peu_caixa
Finalment qui creus que governarà al Principat després de l'1-N ?
La sociovergència (CiU+PSC)
Tripartit d'esquerrres (ERC+PSC+ICV)
CiU en solitari amb suports puntuals
CiU + ERC
PSC+ICV en solitari amb suports puntuals
CiU + PP (si arriben a sumar)
Un altre (explica-ho)
caixa_petita
Publicitat
Publicitat
Publicitat
peu_caixa
Novembre
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      
peu_caixa
peu_caixa



Els comentaris i opinions de cada usuari són propietat d'ell mateix, i Racó Català no se'n fa responsable.
Les opinions del Racó Català les expressen els seus redactors a la portada - Avís legal - email
Sindicació XML

Logo Raco petit
© 1999-2006 El Racó Català
A Internet des del 04-03-1999
v5.52 estrenada el 13-04-2006
Logo Creative Commons
AGRAÏMENTS
firefox
Pàgina generada en 1.226 segons
Nombre de consultes: 66